Glorious

Aquesta setmana m'és impossible destacar un sol disc ja que hi ha hagut diverses fiiltracions molt esperades.

Arriben els debuts de Foxes, Mø i Lea Michele (aquest ja estava la setmana passada) i els nous discos de Kelis i Paloma Faith.

Així doncs, setmana de les dones amb 5 discos que valen molt la pena i ens demostren el que ja sospitàvem: el 2014 serà un gran any musical.

Anem per parts.

Paloma Faith ataca de nou amb un nou disc del que podem destacar en primer lloc la seva portada. Èpica i barroca com ja és habitual en ella. Com segueixi així, algun dia tindré una paret amb totes les seves portades penjades.

El disc venia precedit de Can't Rely On You, un single que no ha tingut potser l'acollida esperada (entrada al 10 a UK), però que li ha servit per fer unes grans actuacions (la de la cuina és ESPECTACULAR) i aconseguir bona promoció. Segurament el disc tindrà una primera setmana més digna. Si més no, això espero.

El Can't Rely On You és una col·laboració amb Pharrell i realment no representa el so del disc. Com a single podia haver funcionat millor si no hagués estat per la sobreexposició a la que hem estat sotmesos a Blurred Lines de Robyn Thicke durant aquests darrers mesos.

Mouth to Mouth, que és el segon tema del disc, ja ens deixa clar que la Paloma Faith ha evolucionat. No cap al so de Pharrell, per sort, si no cap a una Paloma més forta i segura. Els drames dels anteriors discos queden una mica enrera, tot i que encara n'hi ha, però més en plan it's my party and I cry if I want to, tema que em ve al cap sense poder-ho evitar durant certes parts del nou album. Hi ha temes amb més beat de l'habitual en ella i s'emporten gran part del pes a les primeres escoltes. Tot i això he de dir que la cançó que més m'ha agradat és potser la més típica d'ella, una balada titulada Only Love Can Hurt Like This.

El so glam dels any 30 no desapareix ni un segon durant A Perfect Contradiction. Paloma Faith és una artista única. Potser per això no acaba de connectar del tot amb el públic i no té una repercussió que crec que es mereix amb escreix. No acabo de tenir clar si aquest darrer treball supera els anteriors, però sí que puc assegurar que és i serà un dels millors discos del 2014. Com a mínim per a mi, que si faig algun TOP, ja t'asseguro que el ficaré.

Destacats: Take Me, Other Woman, Taste My Own Tears
EL TEMA: Only Love Can Hurt Like This
Skip: Impossible Heart, no per dolenta, més que res per ser la més "tradicional"

Foxes és una de les grans apostes d'aquest 2014, després de saltar a la fama amb la seva col·laboració amb Zedd i de meravellar-nos amb singles com Let go for tonight.

El seu disc ens porta el que podria ser una barreja de coses bones d'altres artistes. Per exemple, Night Glo et pot sonar a Marina and the Diamonds, Ellie Goulding podria treure una altra reedició incloent un tema com Glorious o Florence + The Machine podria posar-nos la pell de gallina cantant en directe Echo.

Amb poques escoltes, puc dir que el disc comença de la pitjor manera possible. Talking to ghosts és un bon tema, però és el més dens i fosc de tots el que composen Glorious. Un cop superat aquest primer mig ensurt, el disc millora i millora i ens porta una producció impensable a un altre lloc que no sigui UK. Youth i Holding Onto Heaven, dos temes que ja havíem escoltat li donen un altre caire al disc i ja no el deixa escapar fins al final, tot i que la part central del disc és insuperable. Per rematar-ho, Glorious tanca d'una manera brillant amb Count The Saints.

Un disc enorme per a una debutant i un inici molt prometedor que esperem que desemboqui en una carrera de qualitat,. Un so totalment fresc, tot i la gran competència al mercat i les possibles similituds amb altres artistes com ja he comentat abans.

Destacats: Count the saints,  Let Go For Tonight, Night Owls Early Birds.
El TEMA: Holding onto heaven
Skip: Shaking heads, per dir-ne algun i no és que sigui dolenta, és que potser no és TAN bona com la resta.

Kelis torna i ho fa de manera completament diferent. Si el seu Flesh Tone ja era un punt i a part a la seva carrera, l'americana torna a fer un gir total en el seu estil i ens porta aquest Food.

Es mereix una menció a part la carrera de Kelis, que es preveia acabada després de començar a estudiar per a convertir-se en cuinera a l'escola Le Cordon Bleu. La cantant havia manifestat que n'estava farta del món de la música i de la seva gent (d'això en parla en la cançó Runner). Sembla que els aires culinaris l'han fet canviar d'opinió i finalment s'ha trobat amb l'humor necessari per a realitzar un disc que té diverses referències a la seva nova passió, sense anar més lluny, el títol.

Dit això, parlem del disc. Si Flesh Tone era un disc futurista, Food és tot el contrari. El so predominant és una fusió de funk i jazz dels anys 70, amb tocs tribals i exòtics i amb la veu de Kelis com a fil conductor, potser com no l'havíem tingut mai.

Destacats: Breakfast, Fish Fry, Rumble.
EL TEMA: Bless The Telephone. No té res a veure amb el so global de Food, però és maquísssssssima.
Skip: Floyd.

Una de les sorpreses del 2014. I de les grosses. Potser més després d'haver escoltat Jerk Ribs i que no em digués gaire cosa. Molt recomenable, tot i que pot no ser immediat.

Darrera de la pinta de persona psicològicament inestable, la Mø amaga un talent musical brutal.

La cantant danesa va publicar el seu primer single al 2012. Maiden, que és la número 2 del tracklist de No Mythologies to Follow. Des de llavors, ha arribat a treure 6 més abans de treure el disc, tots ells inclosos.

L'electro pop de Mø té diferents freqüències. En els temes més reconeguts com Never Wanna Know o Don't Wanna Dance queda a un segon terme i les cançons són més properes al pop comercial. En temes com Red in the grey o Waste of time sona més experimental i la producció guanya terreny a la part cantada. En altres com Dust in gone ens trobem una espècie de Lana del Rey si aquesta estigués ultra excitada, tot i ser una balada.

Escoltant el disc, potser no resulta gaire compacte. Els anys que porta treballant en els temes inclosos són evidentment el motiu. Amb vint-i.pocs anys, cada any suposa un avançament important i és una època de maduració exprés. Això queda reflexat en el resultat final, una mica irregular. Tot i això, com a conjunt de singles és un tresor. És bastant difícil triar un tema que ressalti molt sobre la resta. A vegades és perquè simplement no n'hi ha, però aquest no és el cas.

Destacats: Don't Wanna Dance, Slow Love, Dust is gone
EL TEMA: Never Wanna Know
Skip: No l'acabo de trobar.

El Louder de Lea Michele representa la història d'un disc que s'hauria d'haver publicat fa com a mínim dos anys. Quan Glee era encara popular i quan la senyoreta Michele lluitava per triomfar als Golden Globes.

El timing de publicació final, deixa el disc sota l'ombra allargada de la tragèdia de Cory Monteith i falta per saber si això serà un factor favorable si ho traduim a números de còpies venudes.

Louder és un disc potent i d'una qualitat indiscutible i que està present pràcticament de principi a fi. Les cançons de Sia ajuden a donar-li un nivell més alt que el de la mitja de discos en general, això sí. La veu de Lea Michele és espectacular i els temes seleccionats serveixen perquè es pugui lluir, i aquest tipus de discos s'agraeixen de tant en tant.

Una part negativa és que hi ha moments del disc que sonen excessivament iguals i és difícil diferenciar entre temes. I aquí ve el tema de la memorabilitat dels temes. Cannonball era un bon single, molt bon single diria jo i en canvi l'acollida va ser molt discreta tot i la seva relativa popularitat i les seves actuacions a programes com el de l'Ellen. Jo ho atribueixo a que els temes realment no acaben de ser obres memorables. L'escoltes, sona bé, t'agrada, però al dia següent és possible que ni t'enrecordis.

En definitiva, un bon disc per a escoltar a casa mentre a fora plou i no tens ganes de fer res, només escoltar bona música i no tens a mà cap cd de Celine Dion, Emeli Sandé o Adele.

Destacats: Louder, Cue The Rain, Battlefield
EL TEMA: Don't let go
Skip: Thousand needles, que en realitat no, perquè no hi ha cap tema excessivament dolent, i a sobre aquest està escrit per Tove Lo, però n'havia de triar un.