OneRepublic - Native

Començaré el meu repàs als millors discos, ja siguin actuals o no, però que per a mi siguin significatius durant la setmana.

Native és el tercer disc de OneRepublic, una banda americana liderada per Ryan Tedder.

Tedder, que també és conegut per haver escrit cançons com Halo de Beyoncé, i la seva banda, van trobar l'èxit amb una versió de Timbaland d'Apologize. La cançó, que estava inclosa en el primer disc de OneRepublic, va ser un èxit amb la remescla inclosa a Shock Value.

Un cop ja establerts com una banda sòlida amb clares referències a U2, Coldplay i els mateixos Beatles, dels que en són fans, ens arriba aquest tercer disc que tot i no haver estat una meravella en referència a les llistes d'èxits, és una petita joia.

1.- Counting Stars 9/10

El primer single del disc, una cançó que sona fresca, que sona diferent, però que en tot moment saps que és de OneRepublic. Per mi això sempre ha estat una virtud d'aquells grups que volen innovar, però sempre segueixen sonant a ells mateixos. D'això se'n diu personalitat, i a aquest grup, li en sobra.

"I feel somethig so right doing the wrong thing, I feel something so wrong doing the right thing"

2.- If I lose Myself 9/10

Aquí ens trobem amb els OneRepublic més electrònics de pujades que fan embogir a estadis sencers. Fòrmules utilitzades per U2 o Coldplay en molts dels seus èxits i els de Tedder n'agafen com a exemple.

3.- Feel Again - With Heartbeats 9/10

La pista 3 comença quan escara estàs amb l'adrenalina a tope de l'anterior i encaixa perfectament perquè et manté el més amunt possible amb una cançó que repeteix fòrmula i aquest cop amb aquests cops de mans que fan que les cançons bones passin a ser hits!

4.- What you wanted 7/10

Primera mostra d'intensitat. El disc n'està ple i crec que aquí està el gran "però" d'aquest disc. No sona malament, la cançó és un grower, amb sintetitzadors que semblen tenir arrels celtes, però que es queda allà, no acaba d'arrencar.

5.- I lived 10/10

El cinquè single recupera el gran inici de disc. La veu de Ryan Tedder és excel·lent en aquesta gravació, la lletra profunda, optimista... i arriba l'explosió imaginària de confeti, llums i crits del públic que farà que et tornis boig fent-li els acompanyaments amb el primer objecte que trobis per casa o al cotxe i que pugui servir de micro.

6.- Light it up 6/10

Light it up dóna inici a la part més fosca de Native. So garage i industrial que volen donar el toc indie que sembla que el grup no acaba de trobar. La veu distorsionada de Tedder no acaba de sonar massa convincent.

7.- Can't stop 7/10

Can't stop podria ser la segona part d'Apologize, amb beats més típics de Timbaland que de la pròpia banda. Experimental i correcte.

8.- Au revoir 5/10

Continuem la part més dramàtica amb la balada amb majúscules del disc. És el tall més lent, i tot i no ser dolent, més val deixar-li aquest gènere a Chris Martin.

9.- Burning Bridges 6/10

Burning Bridges és la cançó que serveix al cantant del grup per a lluir la seva capacitat vocal i on sentirem els falsettos tan típics de Tedder. S'ha de dir que és un midtempo i que amb les escoltes va guanyant bastant, però poques vegades puc resistir apretar l'skip per a escoltar la cançó que ve després.

10.- Something I need 10/10

D'aquelles cançons que em serviran com a himne durant molt de temps. Emocionant, amb canvis de ritme, coros gospel, percussions i una lletra d'aquestes resultadistes però que t'arriben. La joia de la corona.

11.- Preacher 1/10

El desastre. Entenc que aquesta cançó deu un guilty pleasure del mateix Tedder, que ha escrit (o co-escrit) totes les cançons del disc. No aporta res, però que té una de les rimes més ridícules que recordo (amb el permís de Chenoa), quan diu allò de: When I was a kid my grandfather was a preacher, he talked about God, he was something like a teacher. I olé!

12.- Don't look down 7/10

L'outro del disc i realment una forma efectiva de tancar un llarga durada.

Total 8/10

La llàstima d'aquest últim treball de OneRepublic és que és massa irregular. Té cançons molt bones (MOLT) i d'altres massa normaletes. S'agraeix l'exploració de nous sons, sobretot amb gent amb tant de talent com ells, però en algunes ocasions, el disc pot arribar a ser pesat. Sort que les parts bones compensen quasi qualsevol error (petit o gran) que pugui tenir el disc.

Per a estalviar-vos la feina, he fet una petita edició del mateix disc, perquè us salteu les cançons que realment poden arribar a sobrar i afegeixo Life in colour de l'edició Deluxe, que és una altra petita meravella.