Com que em sento una mica culpable per haver-me decantat pels *NSync, doncs també he de dir que vaig defensar amb dents i ungles als Backstreet Boys en la seva època.
Més que res ho feia per tocar als nassos a les meves amigues que eren super fans dels Take That, i així les feia emprenyar, perquè elles no es podien entregar a una nova boyband després de jurar amor etern a en Mark Owen i companyia.
Però clar, amb la tonteria, doncs és pop, t'enganxes, descobreixes que ja tens un favorit (AJ) i clar, és el que té. Quina nostàlgia!
No matter the distance
No hay comentarios:
Publicar un comentario